Intro


EL BUTLLETI DE LA CAF

A FONS

  número 8  

EL DÈFICIT SOCIAL A CATALUNYA: UNA VISIÓ DES DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA 

Sergio Espuelas i Enric Tello (Facultat d’Economia Empresa de la Universitat de Barcelona)

La despesa social compta el conjunt de la despesa pública invertida en sanitat, pensions de vellesa, orfandat, viduïtat, incapacitat laboral, dependència, subsidi d’atur, etc. (no inclou la despesa en educació perquè a les estadístiques de l’OCDE es compta apart, ni tampoc la despesa social en habitatge per manca de dades homogènies comparables). El percentatge que aquesta despesa pública representa en el Producte Interior Brut (PIB, és a dir la mesura de tota la activitat econòmica pública i privada d’un país en un any) expressa el grau de desenvolupament del que s’ha anomenat històricament “Estat del Benestar” (Welfare State, en contraposició al Warfare State del nazisme alemany, el feixisme italià i totes les dictadures com la de Franco a Espanya). El gràfic 1 mostra els valors assolits per aquest percentatge a Catalunya, Espanya i els 15 primers països que van formar la Unió Europea. Ho fa per a l’any 2014, el darrer pel que hi ha dades comparables. 


Fonts: per Catalunya, fins a 1990; Herranz Loncán, A. (dir.), Espuelas, S; Elu, A., Els orígens històrics del dèficit català en polítiques socials, Informe inèdit encarregat per la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya; i de 1991 en endavant: IDESCAT, Comptes de la protecció social; per Espanya i EU-15, fins a 2005; Espuelas, S. (2013), La evolución del gasto social público en España,1850-2005, Estudios de Historia Económica (63), Banco de España, Madrid; de 2006 en endavant: OECD, Social Expenditure Database (SOCX), 

Les dades del gràfic 1 deixen palès que Catalunya pateix un notable dèficit en despesa social pública: 6,8 punts de PIB respecte la mitjana de l’Europa dels quinze, i 7,2 respecte la mitjana espanyola. Això darrer, i que el tant per cent d’Espanya sigui lleugerament superior a la mitjana europea, pot resultar sorprenent a primera vista. Per entendre-ho bé, cal tenir present que aquestes dades mesuren el percentatge de tot l’ingrés econòmic d’un país destinat a despesa social, no la quantitat absoluta que el sector públic gasta de mitjana per cada habitant. Sens dubte, la despesa social per habitant és més gran a Europa que a Espanya. La raó per la qual el percentatge respecte al PIB surt més alt a Espanya és que el PIB espanyol per habitant és menor que la mitjana d’Europa, i també que l’atur i els subsidis d’atur són anormalment alts. Ara bé, expressar la despesa social com a percentatge del PIB ens reflecteix l’esforç que cada país fa en atendre les necessitats socials de la seva gent en relació a l’ingrés total de què disposa. I és aquí on Catalunya surt molt malparada a la foto.

La interpretació de les causes d’aquest notable dèficit social català difereixen tant com les propostes polítiques per superar-lo. 

Hi ha qui atribueix tota la responsabilitat al dèficit fiscal existent entre allò que els contribuents catalans paguen cada any a l’Estat Espanyol, i allò que reben després com a despesa d’aquest Estat al territori català. El fet que una part considerable de la despesa social siguin les pensions i subsidis d’atur, i que aquestes transferències es distribueixin centralitzadament per igual a tot l’Estat espanyol d’acord amb unes mateixes regles d’accés, pot explicar en part que després aparegui una important diferència en relació a un PIB per habitant superior de Catalunya respecte el conjunt de l’Estat espanyol. Ara bé, això només és una part. Hi ha altres partides, com la despesa en sanitat, i la llei de dependència, que son competències transferides a la Generalitat de Catalunya i suposen una altra part molt important de la despesa social. Això vol dir que, per entendre els orígens del dèficit social català, hem de mirar també quina ha estat la recaptació fiscal del govern autònom català, i les seves prioritats en assignar aquesta recaptació a diferents despeses.

Sobre la primera part, és ben sabut que la pressió fiscal com a percentatge del PIB és notablement inferior a Espanya que al conjunt d’Europa, i que a Catalunya és encara menor. 

Aquí estem davant un exemple molt clar d’elecció social: determinats governs, i les persones que els han seguit votant, han decidit cobrar menys impostos i gastar menys recursos en despesa social a Catalunya en comparació amb la mitjana europea. 

Podrien haver decidit fer una altra cosa, malgrat el dèficit fiscal en la relació Catalunya-Espanya. El gràfic 2 mostra l’evolució de la despesa social catalana, comparada amb les dades mitjanes a Espanya i Europa, des del 1950. És fàcil d’observar en quins períodes s’ha generat, mantingut o reduït el dèficit social català. Preferim deixar a les lectores i lectors la interpretació d’aquestes dades.


Fonts: les mateixes que a la Taula 1.


 número 7  

Les orquídies de Figaró-Montmany: un patrimoni natural encara desconegut


L’ambientòleg escocès Paul Wilcox, veí del nostre poble des de fa molts anys, ha localitzat, fotografiat i inventariat fins a 38 espècies diferents d’orquídies mediterrànies dins el terme de Figaró-Montmany. Una petita mostra es pot veure exposada a les escales del Centre Cívic. 

Però l’inventari de Paul Wilcox també demostra que les poblacions d’aquestes orquídies estan retrocedint greument, degut a dues amenaces principals: la pèrdua dels seus hàbitats per la lenta però constant desaparició d’espais oberts de prat, a causa de l’avenç del matollar i el bosc; i els atacs dels senglars, que remouen el sòl fins a trobar el bulb de les orquídies i engolir-lo. 


Per fer front a aquesta situació és urgent donar a conèixer, valorar i protegir aquest patrimoni natural del nostre poble.

Gairebé totes les espècies orquídies inventariades a Figaró-Montmany creixen en zones de prat mediterrani. Com que hem deixat de tenir ramats d’ovelles i cabres que mantinguin aquests prats, i evitin que siguin envaïts per garrigues, matollars i boscos de recreixement que avancen com a resultat de l’abandonament de l’espai rural, els habitats propis d’aquestes orquídies estan desapareixent. Això explica també que trobem moltes de les poblacions sobrevivents concentrades a les cunetes de carreteres secundàries, com la BV-1489 que puja cap a l’Ermita de Sant Pau de Montmany i Puiggraciós. 
Gràcies a la Diputació de Barcelona que fa una sega mecànica regular de les cunetes de la carretera, aquests espais es mantenen com a prats lineals i les orquídies hi troben refugi. 
A la vegada, però, l’expansió dels hàbitats de bosc i matollar afavoreix la multiplicació de les poblacions de senglar que remouen el sòl d’aquests prats per menjar-se el bulb de les orquídies. Si el bulb es manté en el sòl, cada orquídia pot rebrotar durant molts anys. Però cada bulb cruspit pel senglar és una orquídia menys.

Per començar a revertir aquesta situació s’ha fet com a primera actuació una proposta molt senzilla als pressupostos participatius del 2018, que s’hauria d’anar ampliant en futures edicions: senyalitzar i protegir dues àrees d’observació d’orquídies als voltants de la carretera BV-1489. 

La senyalització ha de tenir un doble caràcter. D’una banda, assenyalar la presència d’orquídies, les espècies existents a l’àrea delimitada, els seus períodes de floració, i les raons de protegir-les dels atacs dels senglars i també de ser arrancades per persones poc informades o descurades. D’altra banda, unes altres senyalitzacions poden recordar als caminants que aquesta és la ruta literària de la novel·la de Raimon Casellas Els sots feréstecs, publicada per primer cop en català l’any 1901. L’actuació ha d’incloure les senyalitzacions, dos equipaments de pastor elèctric amb alimentació solar, i la seva instal·lació amb dues arquetes d'obra als llocs on es decideixi iniciar l’actuació d’acord amb els especialistes i la Diputació de Barcelona. Aquesta proposta ha estat debatuda a l'assemblea de veïnes i veïns de la CAF, i compta amb el seu suport.



Referències bibliogràfiques
Joan Marull, Enric Tello, Paul Thomas Wilcox, Francesc Coll, Manel Pons, Paul Warde, Natàlia Valldeperas i Anna Ollés (2014). Recovering the landscape history behind a Mediterranean edge environament (The Congost Valley, Catalonia, 1854-2005): The importance of agroforestry systems in biological conservation. Applied Geography 54, 1-17.
Enric Tello, Natàlia Valldeperas, Anna Ollés, Joan Marull, Francesc Coll, Paul Warde, Paul Thomas Wilcox (2014). Looking backwards into a Mediterranean edge environment: Landscape changes in El Congost Valley (Catalonia), 1850-2005. Environment & History 20, 347-384.




 número 6 

L’aigua de la riera de Vallcàrquera és vida per Figaró-Montmany: no perdem el sentit comú!


Per Enric Tello
(Membre de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua i veí de Figaró-Montmany)


Figaró-Montmany és un cas molt especial en el subministrament d’aigua de Catalunya. 


Gairebé tota la Regió Metropolitana de Barcelona està connectada a la xarxa del sistema Aigües Ter-Llobregat (ATLL), que enxarxa els cabals transvasats del riu Ter als pantans de Sau, Susqueda i el Pasteral amb els del riu Llobregat captats al pantà de la Llosa del Cavall. El nostre poble n’està al marge. Tota l’aigua que fem servir per beure, rentar, cuinar, produir verdures als horts, regar jardins, mantenir piscines o subministrar petites empreses del municipi prové de la riera de Vallcàrquera. 

Ras i curt, un petit poble de mil habitants té tot el cicle de l’aigua sencer dins el seu terme. 


La vida del poble depèn de l’aigua de la riereta que baixa del Tagamanent pel massís del Montseny, i desemboca al riu Congost on es barreja amb els cabals que venen des de Collsuspina per la Plana de Vic, i amb les aigües residuals depurades abocades pel clavegueram de Figaró-Montmany.

L’aigua que circula pel bell mig del poble, i veiem en mirar el riu des de la balconada de la Plaça Anna Bosch davant el Centre Cívic, és el resultat final de tot aquest cicle que encara aprofiten uns quants ànecs i –molt de tant en tant— algun agró majestuós, o fins i tot alguna llúdriga fugissera. L’aportació del cabal de la riereta té molt a veure amb aquests senyals de vida al Congost, atès que el clavegueram d’una part del poble, al Barri de l’Estació, encara no està connectat a la depuradora i aboca directament al riu. Per fi, després d’anys de gestions, les obres de connexió ja estan pressupostades per l’ajuntament i l’Agència Catalana de l’Aigua, i s’executaran en breu.

Potser hi hagi qui pensi que tot plegat és un assumpte local sense gaire importància. Però quan es va fer el primer inventari de masses d’aigües de Catalunya per donar compliment a la Directiva Marc de Gestió de l’Aigua de la UE de l’any 2000, la riera de Vallcàrquera va aparèixer com una de les poques que mantenien un estat ecològic excel·lent. 


La seva preservació, juntament amb altres rieres del Montseny, és d’una gran importància estratègica per a tots els municipis del Consorci del Besòs on hi viuen 857.000 persones només al tram final de Montcada fins el mar. A mesura que la qualitat química de l’aigua ha començat a millorar en aquest tram baix del Besòs, mercès a la millora de la depuració, la prevenció d’abocaments tòxics i el manteniment de cabals mínims al riu, la subseqüent recuperació de la seva qualitat ecològica depèn que pugui ser recolonitzat per la vegetació de ribera, les algues, peixos, granotes, salamandres, aus, mamífers, insectes i microorganismes que han pogut trobar refugi en petites rieres com la de Vallcàrquera a les parts altes de la conca.

Salvar la riereta havia estat un dels principals motius que va galvanitzar l’activitat somorta del poble per crear la Candidatura Activa de Figaró-Montmany (CAF), i posar en marxa una experiència participativa innovadora, aleshores gairebé inèdita a Catalunya en la gestió municipal.

Entre altres coses, la nova cultura de la participació i la sostenibilitat ha permès al poble remunicipalitzar el servei, aprovar unes ordenances i tarifes de l’aigua més justes i afavoridores de l’ús responsable, i promoure campanyes d’estalvi que van fer el poble mereixedor del Premi de Medi Ambient 2007 pel seu bon exemple en la gestió de l’aigua en un petit municipi de la Diputació de Barcelona. 


Per això ens entristeix tant, i ens preocupa, que el nou ajuntament de Figaró Progrés estigui endegant iniciatives ben poc assenyades que poden posar en perill tot aquest patrimoni comú de Figaró-Montmany.

Ens referim al conflicte amb la Comunitat de Regants de Vallcàrquera provocat per un seguit d’actuacions unilaterals, com tancar arquetes o instal·lar un comptador en terrenys privats sense demanar permís ni consensuar res amb els propietaris o titulars de drets sobre aquest recurs vital del poble. Els detalls els trobareu en una altra secció d’aquest butlletí, però el que és més rellevant, i mereix un toc d’alerta per a tots els figaronencs i figaronenques, és el fet de trencar amb el principi de cogestió consensuada entre l’ajuntament i els regants. Aquest principi amara tot el conveni que el primer ajuntament de la CAF va signar amb la Comunitat de Regants, que no fa altra cosa que donar continuïtat a una llarga tradició de gestió comunal de l’aigua de Vallcàrquera. 
Si mirem les ordenances conservades a l’arxiu històric de Figaró-Montmany, comprovarem que la cogestió comunal de la riera es remunta a molts segles enrere. Sembla mentida que gent que presumeix de «ser del poble de tota la vida», i en ocasions es permet posar en dubte aquesta condició a persones nouvingudes, pugui actuar amb aquest menyspreu envers un dels drets costumaris més antic del poble. Un dret a la cogestió comuna de l’aigua que, a més de mantenir-se viu en el quefer diari dels hortolans, està legalment vigent.

Ens preocupa molt seriosament que la forassenyada actuació d’una persona de Figaró Progrés, en nom de l’ajuntament acabi generant una contraposició entre la necessitat d’aigua de boca pel poble, la necessitat d’aigua per regar els horts de Vallcàrquera, i la necessitat de garantir el cabal ecològic de la riera, formulat tot plegat en termes d’un conflicte irreconciliable. Això és molt perillós. 


És tot el contrari de la nova cultura de la gestió sostenible de l’aigua, basada en la participació, la transparència, la cogestió i la responsabilitat comuna. El problema no rau a instal·lar un comptador que mesuri l’aigua de rec. Justament el que necessitem és conèixer fil per randa el balanç hídric complet d’aquest sistema tan singular que reuneix tot el cicle sencer en un sol municipi, per tal de garantir-ne una gestió sostenible i justa per a tothom.

Conèixer en detall cada flux del balanç ens permetrà, entre altres coses, saber l’abast real de les pèrdues d’una xarxa que la gestió privada ens ha deixat en un pèssim estat, tot i exigir compensació per unes inversions que mai no va fer. El propis regants han de ser els primers interessats a què es comptin públicament tots els cabals si volen demostrar que no és el rec, com argumenten, el responsable que alguns trams de la riera es quedin secs en els moments d’estiage en anys de sequera. El darrer estiu va haver-hi situacions en què no es van respectar els cabals ecològics mínims, i la riereta va quedar seca en varis trams com el gual de Dosrius. Només quan coneguem totes les xifres podrem assignar els impactes i responsabilitats de tothom, des de Vallcàrquera al Barri de l’Estació, i de tots els usos: horts, gespes i jardins, piscines, domèstics, comercials i industrials.

Però no es poden instal·lar comptadors, ni tancar arquetes amb cadenats, sense consensuar-ho primer amb la Comunitat de Regants, i amb els propietaris de les terres corresponents. Aquestes maneres de fer demostren que allò que més manca en aquest conflicte és sentit comú.

Amb sentit comú, i la participació de tothom, podem gestionar l’aigua de la riereta mantenint-hi un cabal ecològic mentre el regants, els residents, els estiuejants i les empreses tenen prou aigua per fer-ne un ús responsable. Si Figaró-Montmany pot fer-ho, també demostrarà a tot el país que la Nova Cultura de l’Aigua es pot fer realitat.




 número 5 

GALLICANT


Sintèticament i aproximada. Que es disculpin a l’avançada errors, omissions o inexactituds fruit tant de la brevetat exigida a una nota de context com al fet que bona part del que ha succeït en la qüestió de Gallicant ha estat fruit d’acords primer -i de desacords després- entre els grups de Figaró Progrés i d’Esquerra Republicana dels quals la C.A.F. poc n’ha sabut per decisió dels mateixos grups de Figaró Progrés i d’Esquerra Republicana.


En el darrer Ple s’aprovà amb els vots favorables de F.P. i de la C.A.F. una moció presentada pel grup de Figaró Progrés que, de redactat força confús, pretenia resoldre una qüestió suscitada per l’Ajuntament de La Garriga relativa als límits municipals entre ambdós municipis a la zona de Gallicant.

Pel que fa a la qüestió en concret: en plena elaboració del seu nou Pla d’Acció Municipal, el problema que des de La Garriga es pretenia solucionar consistia en el fet que la línia divisòria municipal passava i passa per sobre d’uns quants habitatges de la zona de Gallicant. Els parteix pel mig ocasionant perjudicis administratius i d’altres a propietaris i usuaris d’aquests habitatges i a ambdós ajuntaments pel que fa, per exemple, a la seva hisenda o a la planificació urbana. En concret, la proposta de l’Ajuntament de La Garriga pretenia –segons se’ns va dir- recuperar les parts de les 8 o 9 finques afectades establint la nova partió municipal al riu Congost, desplaçant així la línia unes desenes de metres més a l’oest.

Pel que fa al com la qüestió se’ns va plantejar: venia precedida del que semblava ser una postura compartida pels grups de Figaró Progrés i d’Esquerra Republicana d’ordre metodològic per la qual, fos quina fos la solució final, aquesta havia d’obtenir-se tenint en compte l’opinió del veïnat a través d’un debat entre consistori i veïns a articular per la Comissió Permanent de Participació Ciutadana. En mostrar-s’hi tothom d’acord en el sí de la C.P.P.C., la qüestió es desdoblà, des d’aquell moment, en l’organització de la trobada, d’una banda i en la construcció de la possible solució, de l’altra. Pel que fa a l’abast del procés participatiu es decidí, també de comú acord, de limitar-lo al col·lectiu de veïns de Gallicant.

Una vegada realitzada la trobada es convocà una reunió amb presència dels tres grups amb representació a l’Ajuntament més l’arquitecta municipal en la que se’ns informà –el contingut que se’ns estava exposant semblava haver estat de nou pactat prèviament pels grups de F.P. i d’E.R.C.- de cinc alternatives de solució al problema, on les tres primeres no resolien el tema de la doble pertinença municipal de les finques afectades i les dues darreres sí:

Aquestes eren:
  1. No modificar els límits municipals deixant la qüestió tal i com està. 
  2. Modificar-los desplaçant el límit municipal a la línia de façanes dels pocs habitatges afectats, deixant aquestes enterament en la banda garriguenca. 
  3. Modificar-los desplaçant el límit municipal a la línia de patis de les finques afectades, deixant aquests i els habitatges en la banda garriguenca. 
  4. Modificar-los desplaçant el límit municipal a la línia d’horts de les finques afectades, deixant aquests, els patis i els habitatge en la banda garriguenca. Deixant, doncs, enterament les finques particulars afectades de la banda de La Garriga 
  5. Modificar-los deixant enterament les finques particulars afectades o bé a una o bé a l’altra banda de la partió –desplaçant aquesta, doncs, en alguns casos vers l’oest i en d’altres vers l’Est-. En aquest cas i atès que es tracta de no més de 8 o 9 finques, si es repartissin entre ambdós termes municipals el resultat seria que, a Gallicant, el Figaró hi acabaria retenint no més de 4 cases per un total existent de 14. 

Una vegada conegudes les propostes de solució i assabentats de la preferència de la totalitat dels veïns afectats per romandre a La Garriga, en assemblea de la C.A.F. vàrem debatre, resoldre i comunicar per escrit a alcaldia que:
  1. Que és bo i té sentit aprofitar la oportunitat que brinda la confecció del POUM de La Garriga per resoldre l'anomalia que suposen els límits municipals atenent a les necessitats dels veïns afectats.
  2. Que és bo i té sentit respectar en això la voluntat dels veïns pel que fa al seu sentiment de pertinença al municipi de La Garriga, pertanyin els seus habitatges enterament a La Garriga en l'actualitat o no hi pertanyin enterament.
  3. I finalment, que és per a nosaltres molt important i sigui quina sigui la solució final, que no pugui augmentar la pressió urbanística que ja pateix l'entorn mencionat.



En la part superior dels dos mapes, cap a la meitat de la zona ressenyada, es pot veure com la zona considerada inundable (pintada de blau) arriba pràcticament a les façanes posteriors de les cases objecte del canvi de delimitació dels termes municipals d'El Figaró i de La Garriga.



I afegíem:

Ens sembla important de ressenyar el fet que no pugui construir-s’hi per la naturalesa de l'indret, que resumim en:

1) Llinda amb un dels pocs meandres del Congost, amb presència de bosc de ribera ,i per tant, és un indret d'alt valor ecològic.

2) És un enclavament que funciona com a connexió ecològica entre les dues vessants de la vall (l’existència dels túnels fa que la fauna no s'hagi d'apropar a la C-17 o a un nucli urbà per creuar d’una banda a l’altra).

3) Sembla ser, segons tots els indicis, que es tracta d'una zona considerada per l'ACA com inundable i, per tant, objecte d'una especial protecció que fa que ja de per sí no pugui construir-s’hi.
I adjuntàvem al respecte 6 arxius (2 documents i 4 mapes) de l'Agència Catalana de l'Aigua segons els quals la zona (des dels habitatges fins al riu) entraria enterament en les franges o bé d'inundabilitat ordinària, o bé d'inundabilitat recurrent a 10 anys, el que semblaria convertir-la en no urbanitzable en cap cas.

Resolent, de confirmar-se per part dels serveis tècnics de l’Ajuntament aquest caràcter de zona no urbanitzable, que:


Garantida per llei la impossibilitat de noves construccions, el criteri per fixar la partió (a límit de l’habitatge, a límit de patí, a límit d'hort, al riu o al carrer) podria ser ja estrictament el que a nivell polític, administratiu o altre, i tenint en compte el benestar dels veïns afectats, es considerés més adient, coherent i racional. Podria molt ben ser, per exemple, a límit de les propietats privades (on acaben els horts abans del riu, per entendre'ns), on el Figaró conservés la part de llera i la primera franja fins als horts. En síntesi: evitar fer passar el límit municipal per dins de les propietats.


I afegíem:

De fer-se efectiva aquesta solució o qualsevol d'altra en que es cedís a La Garriga terreny no urbanitzat -i tot i que la llei ja ho impedís-, no estaria de més demanar en contrapartida que el nou POUM de La Garriga consignés el caràcter no urbanitzable de la zona atès que si important és resoldre la situació anòmala generada històricament encara ho és més la protecció i defensa de l'indret.

Finalment, en Ple del 26 de Gener, s’aprovava per cinc vots a favor i 4 en contra -vots en contra d’E.R.C. i a favor de F.P. i, per les raons esmentades, també de la C.A.F.-, la moció per la qual la qüestió es resolia modificant el límit municipal fins a límit de les finques afectades, retenint El Figaró la franja de terreny des dels horts fins al riu.

Per concloure: en l’afer aquest de Gallicant hi ha hagut, al nostre parer, decisions encertades que compartim: el fet d’obrir la qüestió als veïns per comprometre’ls en la construcció de la solució n’és una i vehicular aquesta participació a través de la C.P.P.C. n’és una altra. I n’hi ha hagut d’altres que no compartim i que malauradament han hipotecat aquesta voluntat de transparència i d’inclusivitat fins al punt potser de fer impossible el consens que es perseguia: fonamentalment aquelles que tenen a veure amb la opacitat i el càlcul en la recerca de suports o el fet que aquesta voluntat de corresponsabilització i de solució participada amb els veïns afectats no s’hagi aplicat des d’un bon principi en la pròpia relació entre grups polítics i entre aquests i la Comissió de Participació. No és una qüestió gens menor, aquesta. Ho sabem. Assenyala contradiccions d’arrel entre polítiques partidistes i polítiques participatives, entre horitzontalitat i verticalitat en la presa de decisions sobre què fer i com fer-ho, on el sectarisme i l’assemblearisme serien els dos pols oposats de la relació.


El que cal entendre aquí, també pel que ha de venir: que de la opacitat i el tacticisme calculat en els tractes i acords entre grups, amb efectes no desitjats sobre el mateix Ple o sobre institucions com la C.P.P.C., difícilment en podran sorgir iniciatives plenament transparents i participades amb els veïns i veïnes. Sigui quin sigui l’afer de què es tracti i siguin quins siguin els arguments que es facin valer.




  número 4  

FIGARÓ S’AFEGEIX A LA MOCIÓ DELS GOVERNS LOCALS DE CATALUNYA EN SUPORT DELS ACORDS DE PAU A COLÒMBIA

En el ple del passat 29 de setembre, l’Ajuntament va aprovar una moció de suport als acords de pau de Colòmbia. En concret va acordar donar suport als acords signats pel Govern de la República de Colòmbia i els representants de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), esperant que aquests siguin l’inici d’una pau estable, justa i duradora a Colòmbia i reconèixer el paper de la societat civil colombiana i de les institucions que han acompanyat aquest procés. D’aquesta manera donava suport a una campanya promoguda per l’Associació Catalana de Municipis, la Federació de Municipis de Catalunya i el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.

Amb això és reconeix la tradicional vinculació de Catalunya i Colòmbia 

alimentada, entre altres fets, pels colombians i colombianes que resideixen a Catalunya, per l’existència de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, una plataforma d'entitats d'àmbit català, creada l’any 2002 i que aplega ONG, sindicats, administracions públiques i entitats del món acadèmic, per la freqüent presència dels temes de Colòmbia en el Parlament de Catalunya mitjançant diverses resolucions, o pel fet que Colòmbia ha estat sempre un país prioritari per a la cooperació catalana i un dels principals receptors de l’AOD catalana.

El conflicte armat que viu Colòmbia des de fa dècades ha generat centenars de milers de víctimes, entre persones torturades, assassinades, desaparegudes, exiliades o desplaçades internes. El problema dels milions de desplaçats interns – més de 5, segons ACNUR - és la cara més visible d’un procés a gran escala d'apropiació il·lícita de milions d'hectàrees de terres productives, darrere del qual es localitzen poderosos interessos econòmics, com els que de manera específica a Colòmbia han vinculat al narcotràfic, el paramilitarisme, la política i l'economia.

Com és prou conegut, el passat 25 d’agost des de l'Havana el govern de Colòmbia i la guerrilla de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia ( FARC ) van anunciar que havien arribat a un acord definitiu de pau per posar fi a més de 60 anys de conflicte intern. 


Aquest compromís, va ser signat a Cartagena d’Índies el 27 de setembre, després de llargs contactes preparatoris i de negociacions que han tingut lloc, de manera pública, des de 2012 entre el Govern de Colòmbia i les FARC. Els acords detallen en gairebé 300 pàgines els sis punts següents:1. Política de desenvolupament agrari integral; 2. Participació política; 3. Fi del conflicte; 4. Solució al problema de les drogues il·lícites; 5. Víctimes; 6. Implementació, verificació i validació.

Malgrat la major part de les previsions, dins i fora del país, el referèndum dut a terme a Colòmbia el 2 d’octubre va acabar amb la victòria del No als acords per un ajustat mig punt percentual (50,22 enfront al 49,77%). Entre els motius que expliquen aquets resultat hi ha les grans diferències pel que fa a l’impacte del conflicte en les zones rurals, on el Sí va ser majoritari, i les urbanes, la campanya de la por promoguda pels partidaris del No i el greu impacte de l’huracà Matthew sobre les comunicacions en les regions de la costa del Carib. I, també, perquè no dir-ho l’elevada abstenció entre la comunitat colombiana a l’exterior.

Tot i això la reacció decidida dels principals actors del procés, l’anunci de inici de negociacions entre el Govern de Colòmbia i l’altre grup armat més important – l’ELN – i el suport internacional, reflectit de manera ben visible en l’atorgament del Premi Nobel al President Santos, són elements que fan veure que el procés de pau és irreversible, encara que no serà fàcil ni de finalitzar, ni d’aplicar, perquè la resistència dels sectors que s’han beneficiat del conflicte és encara molt gran.


 

  número 3  

Les urnes de la por 

(a propòsit de les bestieses de Ramon Llull)


Celebrem enguany els set-cent anys de la mort de Ramon Llull (1232-1316). 

Com passa sempre amb els clàssics, l'efemèride agafa gairebé tothom amb la sensació de no saber-ne gran cosa, mentre als qui no els és tan desconegut ressalten una o altra faceta del personatge, segons els seus propis interessos. De les 280 obres manuscrites que deixà escrites, unes veus en subratllen que fou el primer a escriure-les totes en català, a més d'en llatí i àrab. D’altres recorden la seva faceta com a lògic que volia aconseguir, amb la seva Ars Magna, una argumentació tan coherent que la conclusió esdevingués del tot necessària per a qui la seguís amb l’enteniment. Altres diran que això ho volia aconseguir per convèncer sarraïns i jueus de la superioritat de la religió cristiana, però mitjançant la raó i no per la força bruta de les armes. I encara d’altres esmentaran que, justament per això, va estudiar a fons la llengua i la cultura àrab, gràcies a la qual aprengué a raonar matemàticament d’una forma que el conduí a idear, sis-cents anys abans que el britànic Alan Turing, una màquina de pensar que rutllava amb un llenguatge de nou lletres i uns discs de pergamí que servien de memòria.

La multiplicitat de visions actuals del personatge demostra que segueix entre nosaltres de l´única forma possible a algú finat el 1316: sent útil al món dels vius. 


A la gent de la CAF ens interessa especialment recordar que entre els seus seguidors hi hagué el corrent més radical del franciscanisme, els anomenats fraticels, i que l’inquisidor general de la Corona d’Aragó, Nicolau Eimeric (1320-1399), cercà condemnar el lul·lisme per heretgia i cremar-ne l’obra sencera. L’enfrontament amb el rei Pere II obligà aquell fanàtic dominic a exiliar-se a l’Avinyò papal. El també dominic Guillem Casellas (1440-1516) cercà novament condemnar l’obra de Llull, i al Concili de Trento (1545-1563) els lul·lians hagueren de lluitar aferrissadament per evitar que fos inclosa a l’Índex de Llibres Prohibits.

Podem entendre per què els inquisidors tingueren Ramon Llull tan entravessat si ens posem a llegir el seu Llibre de les Bèsties, escrit a París com a part del Llibre de les Meravelles (1287-1289).




Ens diu Llull que totes les bèsties del prat foren convocades a elegir el seu rei —ves per on, tenien una monarquia electiva. El lleó presentà la seva candidatura i hi hagué una forta divisió entre els animals. “En el primer grup hi havia totes les bèsties que mengen carn, i que volien que el rei dels animals fos el lleó. En el segon grup hi havia totes les bèsties que mengen herba, i que volien que el rei fos el cavall.” Els herbívors temien que aquell rei felí se’ls cruspís: “El lleó no ens convé! S’alimenta de la carn d’altres animals. Quan ell crida molts animals tremolen de por. I un rei s’ha de respectar, però no ha de fer-nos por. El cavall, en canvi, no espanta ningú, i també és gran com el lleó”. Aleshores la guineu Renard, que volia fer mèrits perquè el rei la inclogués al seu grup de consellers, es dirigí a la multitud d’herbívors per convèncer-los de votar pel rei lleó amb el següent raonament: «Alerta amb el lleó! Si ell guanya, i sap que no l’heu votat, no voldrà ser amic vostre i us mirarà malament!». Aleshores, morts de por, el bou, l’elefant, el conill, el cavall i tots els herbívors del prat votaren disciplinadament el lleó, que fou proclamat rei dels animals. “El lleó, tot content, va organitzar una festa. Na Renard, la guineu, el va ajudar. Per a la festa se caçaren animals herbívors. El rei i la seva cort varen menjar un vedellet i un poltre. El vedellet era fill del bou i la poltra petitona era filla del cavall.”

Ves per on, un text que Ramon Llull va escriure a les acaballes del segle XIII encara ens serveix per entendre el sorprenent resultat de les eleccions espanyoles del passat 26 de juny de 2016. 


És molt probable que les enquestes prèvies, o a peu d’urna, no mentissin quan pronosticaven un important augment del vot a unes forces i confluències que suposaven una amenaça de trencament del règim polític espanyol de la transició (encara monàrquic, com les bèsties medievals de Llull). Reflectien la intensitat del desig de les persones que s’atrevien a desafiar aquest règim. Però el sistema representatiu no té en compte la intensitat volitiva del vot. El que les enquestes no van saber captar fou un altre fet que esdevingué, a la fi, determinant. Justament perquè aquella palpitació trencadora es va fer sentir arreu com una possibilitat real, i fou intensament magnificada als mitjans de comunicació pels Renards del segle XXI, originà una reacció de vots i abstencions que volien evitar que l’amenaça de trencament es fes realitat.

Les urnes s’ompliren de vots de la por, i es buidaren també amb abstencions de la por. 


El veredicte del 26 de juny fou que els vots i els no-vots esporuguits guanyaren a bastament els vots decidits a començar a esberlar el règim polític espanyol (i també a plantar cara des d’Ibèria a l’Europa de la vergonya, una altra dimensió tan o més rellevant en l’esporuguiment majoritari).

Les úniques excepcions foren el País Basc i Catalunya. Dues nacions mai del tot encaixades dins el règim polític de la transició espanyola, on una majoria social ja se sent, pensa i actua fora del seu ordre simbòlic. Galícia, Balears i el País Valencià s’hi acostaren, però l’onada de la por fou encara més gran que l’esperança del canvi. Com diria el mestre Ramon Llull amb la seva lògica del raonament necessari, aquestes excepcions son una confirmació a contrario de la regla que s’imposà el 26 de juny. Fou aquella regla del Florido Pensil que con sangre entra. Com la dels inquisidors catalans Eimeric i Casellas, com la del final de la primera història del Llibre de les Bèsties.

Algú amb bon sentit de l’humor va resumir-ho amb aquella frase que circulà per internet: «els dinosaures han votat el meteorit». Estava redescobrint el que Ramon Llull ja havia explicat set-cents anys abans.


Enric Tello 




 número 2  

QUATRE IDEES SOBRE LA NEGOCIACIÓ DE L’ACORD DE LLIURE COMERÇ I INVERSIONS ENTRE ELS ESTATS UNITS I LA UNIÓ EUROPEA


Aquesta negociació, que podem trobar referida amb les sigles angleses TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership), és resultat directe de la pressió que les més grans empreses multinacionals que operen a Estats Units i a la Unió Europea han estat fent des del 2011.


L’acord s’està negociant per la Comissió Europea i els equips dels Estats Units des del 2013, i la informació al públic és mínima. Fins i tot els diputats del Parlament Europeu tenen un accés limitat, per un màxim de dues hores, a una petita part de la documentació, no en poden fer còpies i no els està permès de divulgar el seu contingut. Mentre examinen la documentació estan en tot moment controlats per personal de seguretat.

Els Estats Units, a diferència dels països de la Unió Europa, no participen en nombrosos tractats internacionals de protecció dels drets humans, ni en la majoria dels tractats de l'Organització Internacional del Treball que regulen les relacions laborals.


El seu objectiu principal és igualar les condicions d’operacions de les empreses en els dos territoris. Això planteja el problema que el grau de regulació existent actualment és molt diferent. Per exemple, els Estats Units, a diferència dels països de la Unió Europa, no participen en nombrosos tractats internacionals de protecció dels drets humans, ni en la majoria dels tractats de l'Organització Internacional del Treball que regulen les relacions laborals (edat mínima, drets sindicals, no discriminació salarial, etc.), ni en molts dels acords internacionals de protecció del medi ambient (per exemple, en matèria de circulació de residus perillosos o de productes contaminants orgànics persistents).

Si l’acord iguala les condicions a la baixa voldrà dir que quedarien desactivades moltes de les mesures de precaució que ara estan vigents a la Unió Europea; per exemple, abans d’autoritzar la producció i utilització de productes químics, les substàncies que pot fer servir la industria cosmètica, els pesticides, els medicaments, els aliments inclosos els transgènics, o les normes que prohibeixen la utilització d’antibiòtics i d’hormones per accelerar el creixement del bestiar destinat a l’alimentació, etc.

En aquests moments hi ha centenars de litigis en el món derivats d’acords de lliure comerç que, en un elevat percentatge, es resolen a favor de l’empresa. Aquesta dinàmica amenaça també la capacitat política dels governs de fer normes que protegeixin interessos generals en el futur.


Un altre dels punts conflictius és el fet que l’acord preveu que les controvèrsies entre les empreses estrangeres i els estats no es resolguin davant els tribunals del país on l’empresa treballa, sinó que es creïn uns tribunals especials davant els quals les empreses puguin demandar els estats. D’una banda, això posa en qüestió la independència dels jutges de la Unió Europea, cosa que està aixecant ja nombroses protestes d’aquest sector professional. I, d’altra banda, el mecanisme només permetria que l’empresa (o un estat en defensa d’una empresa) presenti una demanda contra l’estat i no a la inversa. En aquests moments hi ha centenars de litigis en el món derivats d’acords de lliure comerç que, en un elevat percentatge, es resolen a favor de l’empresa. Entre els més recents es poden esmentar els que l’empresa Philip Morris ha obert contra l'Uruguai i Austràlia per les mesures antitabac adoptades en aquests països; o el de l’empresa Lone Pine Resources contra el Canadá per les mesures restrictives del fracking adoptades a Quebec; o el de l’empresa Pacific Rim Cayman contra El Salvador per la cancel·lació d’un projecte miner pels seus impactes ambientals sobre els aqüífers; o el de la petroliera Chevron contra Equador per impedir l’execució de la sentència dels tribunals equatorians per la greu contaminació acumulada en més de 30 anys d’explotació petroliera a la regió amazònica d’aquell país. Aquesta dinàmica amenaça també la capacitat política dels governs de fer normes que protegeixin interessos generals en el futur.

Un altre aspecte important és la previsió que qualsevol nova proposta legislativa, en qualsevol país de la Unió Europea o en la mateixa Unió, sigui examinada i, si escau, esmenada prèviament per un organisme mixt —el Consell de Cooperació Reguladora— en què les empreses tindrien una participació directa. Això afectaria directament la capacitat política dels parlaments europeus.


Tanmateix, abans que acabi la negociació del TTIP, es posarà sobre la taula l’aprovació del seu germà bessó, que es coneix amb el nom de CETA (Comprehensive Economic and Trade Agreement), entre la Unió Europea i el Canadà. En aquest cas, la negociació ja havia acabat el 2014, però se n’han revisat alguns apartats, i el text de 1.598 pàgines arribarà al Parlament Europeu properament.

Per aquests i altres motius, des de fa mesos les mobilitzacions creixen a tot Europa en contra del TTIP. La campanya per aturar el TTIP, que agrupa centenars d’organitzacions de tota mena, va presentar una Iniciativa Ciutadana Europea que, encara que no va ser acceptada, de moment ha obtingut el suport de gairebé tres milions i mig de signatures (https://stop-ttip.org/es/?noredirect=es_ES). El tema s’ho val.

Antoni Pigrau



  número 1  


ELS RESULTATS DE LA CONFERÈNCIA DE PARÍS DE 2015 SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC


Segons l’ONU, es calcula que de les emissions acumulades, entre 1750 i 2011, de gasos d'efecte hivernacle, que provoquen l’escalfament climàtic, la meitat s'ha realitzat entre 1971 i 2011. Entre el 1990 i el 2012, les emissions mundials de diòxid de carboni van augmentar en més del 50%. Les dades de les dues darreres dècades mostren que l'augment de les emissions globals s'ha accelerat: s'eleven en un 10% en el període 1990-2000 i en un 38% en el període 2000-2012, a causa, en gran mesura, del creixement en les regions en desenvolupament.

La Conferència ha produït dos documents importants, que han estat qualificats d'“acord històric” per mitjans de comunicació i líders internacionals.


Els estats participants en el Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic i en el Protocol de Kyoto van celebrar al desembre de 2015, a París, la seva 21a. reunió anual, amb l'objectiu d'aconseguir un acord universal i jurídicament vinculant per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle, de manera que es limiti l'augment de la temperatura global del planeta a 2°C, respecte dels nivells preindustrials, al final del segle XXI.

Tradicionalment, la lluita contra el canvi climàtic s’ha enfocat des d’una doble perspectiva: les accions de mitigació, adreçades a disminuir les emissions dels gasos que produeixen l’efecte d’escalfament climàtic (efecte hivernacle), i les accions d’adaptació, adreçades a prendre les mesures necessàries per fer front a un augment de les temperatures que no serà completament evitable. Les unes i les altres han de ser finançades amb el suport de diversos fons internacionals (entre els quals el "Fons Verd per al Clima") sufragats pels estats de manera voluntària.

Cal assenyalar-ne el fet que 195 països, pràcticament tots els existents, reconeguin que el problema existeix.


Pel que fa al primer aspecte, el que té una major projecció en els mitjans de comunicació, la Conferència de París és el darrer capítol d'un llarg procés de negociació per renovar uns compromisos assumits el 1997, amb el Protocol de Kyoto fins al 2012, i prorrogats després fins al 2020 per a una part dels estats emissors, a falta d’un acord millor, mitjançant un text que encara no ha entrat en vigor.

La Conferència ha produït dos documents importants, que han estat qualificats d'“acord històric” per mitjans de comunicació i líders internacionals. D’una banda, un document anomenat "Acord de París", que entrarà en vigor a partir del 2020, per als estats que el ratifiquin entre l'abril de 2016 i l'abril de 2017. Com a mínim, es requereix la ratificació de 55 països que sumin el 55% de les emissions mundials. D’altra banda, una "Decisió", revisable en les successives conferències anuals, que acompanya l'acord i que estableix una sèrie de compromisos polítics que els estats han de portar endavant abans del 2020.
Entre els aspectes positius, cal assenyalar-ne el fet que 195 països, pràcticament tots els existents, reconeguin que el problema existeix i estiguin d’acord a establir un objectiu global per mantenir l'increment de la temperatura "molt per sota dels 2ºC", així com la creació d’un sistema de transparència i rendició de comptes, sobre la base d'un sistema d'informació clar i comú de les accions impulsades i els resultats obtinguts, que serà objecte de revisió periòdica.

Prefereixen anar ajornant la reacció, ara per a la segona meitat del segle, traslladant així el problema, encara més agreujat, a les generacions futures.


Per contra, dels aspectes negatius, se’n poden destacar quatre.

Primer, que no hi ha objectiu quantificat concret de mitigació global (en un context en què ja anem tard i que la situació empitjorarà fins al 2020).

Segon, que no hi ha compromisos quantificats de reducció per a cada estat. Els estats només es comprometen a comprometre’s en una determinada reducció, cadascú per la seva banda. La idea és que les emissions mundials de gasos d'efecte hivernacle assoleixin el seu punt màxim al més aviat possible, tenint present que els països en desenvolupament trigaran més a aconseguir-ho, i a partir d'aquest moment, caldrà reduir ràpidament les emissions fins a arribar a un equilibri que no generi més emissions de les que el planeta pot absorbir, en la segona meitat del segle. Cal tenir en compte que, amb els compromisos de reducció ja realitzats, les emissions globals continuaran creixent com a mínim fins al 2030.

Tercer, que no hi ha quantificació vinculant de les aportacions financeres a realitzar. La Decisió, que no és vinculant, encara que és revisable, recull que els països desenvolupats aportaran als països en desenvolupament un mínim de 100.000 milions de dòlars anuals a partir del 2020. La directora del Fons Verd estima les seves necessitats en 400.000 milions de dòlars anuals, mentre que els diners efectivament compromesos el 2014, per a un període de quatre anys, només arriben a 10.200 milions de dòlars.

I quart, la desaparició en l’articulat de l’Acord de qualsevol referència a la garantia dels drets humans (només són esmentats en el preàmbul), en especial dels sectors més vulnerables, en l’adopció i l’aplicació de les polítiques contra el canvi climàtic.

Fer front a aquest repte global, en què l’acció dels humans podria acabar fent impossible la vida humana sobre la Terra, requereix replantejar de manera radical els patrons de producció i consum de recursos i energia, però la major part dels estats no semblen, encara, estar disposats a fer-ho, tal com reclamaven milers de persones i associacions de la societat civil en les activitats paral·leles a la Conferència oficial; prefereixen anar ajornant la reacció, ara per a la segona meitat del segle, traslladant així el problema, encara més agreujat, a les generacions futures.

Antoni Pigrau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada